domingo, 18 de abril de 2010

Una nit a can Lapuerta...

Tothom que em conegui mínimament sap de la gran admiració que profuso envers el president del primer equip de Barcelona (per molt que em dolgui, això és el què des les institucions i mitjans de comunicació catalans se'ns inculca) i, potser per això, tenia gran interès en visitar l'indret on aquest admirable senyor va donar "rienda suelta" al seus instints animals, sexuals i francesos ruixant-se amb escumós de la Xampanya mentre li feia la dansa de l'aparellament del pitroig mediterrani a una morena d'atributs destacables.

Així doncs, mitja horeta abans ens presentàvem a les portes de Luz de Gas per retirar les nostres entrades i, casualment, saludar el senyor Mullor, cantant dels que posteriorment tancarien la nit musical, i, corrent, a buscar el sopar. El més proper a la sala, el, si no mal recordo, café Berlín, fent cantonada entre Muntaner i Diagonal, ens feia prou bona pinta com per fer un àpat frugal abans d'endinsar-nos a gaudir de l'espectacle.

25 minuts, dues minihamburgueses i 20 dolorosos euros més tard (el temps es pot mesurar com cadascú consideri més apropiat, no fotem) ens dirigim a l'accés principal amb les nostres preciades entrades que ens obririen les portes cap als Nens Eutròfics. No els coneixia, ho he de dir. Havia sentit mitja cançó al seu myspace (http://www.myspace.com/elsnenseutrofics) i m'havien semblat excessivament rarillus. Ara calia veure si amb el seu directe donaven la raó a les meves primeres impressions.

Comencen presentant-se a sobre l'escenari amb una estètica, com a mínim, sorprenent: el bateria amb un barret d'orelles de conill, el baixista rollo mod, el guitarrista amb una eina de sis cordes multicolor a l'estil John Petrucci, el teclista amagat rere els seus aparatus i el cantant amb uns balls la mar de guays i una americana ben xula. Arrenquen a tocar oferint un espectacle d'oda a la vida, el sexe i, sobretot, el friquisme. No puc descriure amb paraules el què van fer i, modèstia a part, no crec que sigui per la meva falta de domini jugant amb les paraules sino, simplement, perquè volen (i aconsegueixen) que l'única cosa que puguis dir dels seus directes sigui: ves a veure'ls que són de puta mare.



Després de 15 minuts asseguts esperant el canvi d'amplis, bateria i músics (i descansant les potes, vale) comencen Ix!. Presentaven el seu nou disc, "L'ingenu és lliure", a Barcelona i van aconseguir convèncer a més d'un (jo el primer) de que la seva nova proposta, tot i ser diferent, no és, per res, inferior a la primera. Alternant temes del nou compacte amb els superhits de "Autòmat Infinit" van fer que l'hora de concert es fes excessivament curta i, tot i que al principi el respectable pugui denotar ostensibles senyals de queixa, val a dir que és, per ells, una bona notícia que farà, com a mínim en el meu cas, que ens apropem a alguna de les següents cites. Amb un concert fent honor al motiu del festival en què la nit estava enmarcada, és a dir, especialment guitarrero, ens van fer gaudir de la seva excel·lent posada en escena i sortir de la sala aplaudint, santificant i, sobretot, desitjant. Desitjant que surtin a la venda les entrades per la Mirona i que, com a mínim, tant ells com Mine, ens ofereixin una vetllada tan magnífica com la d'ahir vespre.



P.D.: Per no fer distincions, farem publi també del myspace d'Ix!: http://www.myspace.com/ixcadaques