V, NiNi, Hynkel i els exàmens

Venen els exàmens i un s'ha d'esbargir de tant en tant. En aquests casos, la caixa tonta pot ser una gran aliada.

Dimarts, sessió de bon cine. V de Vendetta. Ja l'havia vist abans: peli sobre un còmic que parla d'un tio que llença ganivets contra la gent dolenta. Però a la segona, és diferent: els ideals poden sobrepassar les persones. Com pot canviar una pel·lícula depenent dels ulls amb què la miris... i aquesta n'és un exemple. D'esperar, el primer cop, acció a mans d'un paio emmascarat a, aquesta vegada, voler estar atent a un dels millors guions del cinema contemporani. La ment és sorprenent: acabes veient el què vols veure. Feu la prova amb aquesta pel·lícula o, si no teniu temps, amb aquest video:



Però a la tele fan moltes coses. Gràcies a Déu, la televisió espanyola està considerada una de les millors del món gràcies a la seva varietat de continguts: tertúlies amb personatges de la premsa rosa, concursos de dubtosa exigència intel·lectual, reality shows amb espècimens subhumans... de tot! I en aquest darrer grup acaba d'entrar un nou programa: Generación NiNi. Si amb Gran Hermano (on idiotes (que no són més que això, idiotes) tenen problemes per viure i conviure) no en fèiem prou, agafem ara gent que no només són idiotes sino que, a sobre, són adolescents i problemàtics. Diuen que intentaran reconduir-los. Crec que només aconseguiran fer-los descarrilar.

Per sort, l'Hemeroteca de la UAB dóna per molt i vàrem fer-nos amb una perla del cinema clàssic: "El Gran Dictador" de Charles Chaplin. Jo només havia vist "Tiempos Modernos" i "Carnaval", ambdues mudes. Amb la paraula, Chaplin perd. Perd molt. El nombre de riallades sortint de la boca dels espectadors és inversament proporcional a l'extensió del guió. Aquí, per sort, encara conserva fragments mítics de pallassades inigualables (Sabíeu que Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d'imitadors de Charles Chaplin?). Tot i això, la pel·lícula val molt la pena. Pel què i pel quan, més que pel com. Si bé ja he dit que en humor està força per sota de les seves predecessores, en crítica les supera. I molt. Tenir els collons de fer una pel·lícula sobre un dictador que es diu Hynkel, és molt amanerat (fa pinta de marica, vaja, deixem-nos d'eufemismes) i té extremadament sotmesos els jueus quan la Segona Guerra Mundial s'està decantant de manera clara cap al bàndol nazi, és d'admirar. Encara més, quan el teu país està a punt de fotre-hi cullerada al conflicte. I és per això que és quasi imprescindible degustar aquesta obra mestra de la filmografia del segon quart de segle XX. Degustar-la, està clar, posant-se en situació. Veient com un senyor, pallasso de professió encara que exerceixi davant i darrere les càmares, riu a la cara de qui preten ser el líder del món. Perquè donar aquesta puntada de peu al cul de l'autoritat imposada és de reverenciar. Així doncs, aixquem-nos i aplaudim. I, aprofitant que estem dempeus, recordem perquè estem aquí, que això era només un descans i cap a l'habitació a estudiar, que ja toca, no?

De Déus i blogs (i blogs de Déus i Déus de blogs)

Com estic enfadat amb la deessa justiciera del futbol avui no parlaré de la tele (sí, per a qui viu a 300 quilòmetres d'un camp de futbol de primera divisió, futbol i televisió són la mateixa cosa).

Avui parlaré del Déu repartidor del talent (sóc politeista i he fundat la meva pròpia religió. Aquest Déu era vermell, estúpid i duia una gorra ridícula. Va servir d'inspiració als fundadors de Telepizza). Amb mi no sabia què fer. Suposo que va intentar utilitzar-me com a conillet d'indies i em va fer ser un tastaolletes (com diria en Joanqui (http://jcquintans.blogstpot.com , el millor tastaolletes del món): poc de tot i molt de res). Intento escriure, composar, remenar la guitarra i, fins i tot, de tant en tant, demostrar igualtats matemàtiques o teoremes físics. I no acabo de fer res del tot bé.

En canvi, hi ha qui va rebre un bon regal. Una bona dosi de talent individualitzat. La meva cosina n'és un exemple. Suposo que Calders, Català, Llull, Pompeu i companyia la veieren i decidiren que seria la nova escollida. Escollida per fer ballar les paraules al compàs de la música en català. En català, les paraules i la música, quedi clar. Fent-les gaudir d'estar en la seva ment i les seves mans. Paraules que es senten especials de estar amb ella. Paraules especials, també escollides, per sortir de la seva boca o els seus dits. Felices d'estar juntes, unes amb altres, agafades de la mà, en l'ordre precís, idoni. I de tant en tant, de ben segur, fins i tot, faran l'amor. No ho puc dubtar. L'èxtasi del moment, ho comportarà. La perfecció de la sentència, la cadència, el vers i el sentiment les induiran a barrejar-se, besar-se, i estimar-se. Com ella les estima. I elles l'estimaran. L'estimaran, a més, per no ser efímeres. Restar en la memòria d'altres. Altres que les llegiran. I pensaran, com jo, (i com ella, encara que sovint no ho vulgui admetre) que la orgia de paraules era inevitable. I que el plaer sublim de degustar-les es insuperable. I també l'estimaran. I estimaran el seu talent. I estimaran el Déu inspirador de l'uniforme de Telepizza que jo he creat. I la tornaran a llegir. I la tornaran a estimar. I, tots plegats, entrarem en un bucle infinit del qual n'és impossible escapar. I desitjarem que les conexions a internet s'espatllin per un temps. O potser no. Perquè, al cap i a la fi, què té de dolent, el plaer? El plaer de llegir. Llegir els Versos des de la trinxera.

*Amb el teu permís: http://versosdesdelatrinxera.blogspot.com

Indignació

Avui m'he indignat. Molt. Símptomes? Riure descontrolat, tendències homicides manifestades en les seves més diverses variants i, sobretot, "maremeves" sortint de la meva boca.

Causes? Primer, una rossa preciosa de pits hipnotitzants i dubtós nivell acadèmic. Les quatre paraules que anava deixant anar en anglès la delataven. Uns "Yes" pronunciats amb el seu màxim nivell d'accent espanyol (com si anés a dir "yeso" o "yegua" però quedant-se a mitges, sí) feien de teloners de la seva gran frase, a partir d'ara sempre gravada a la meva ment: "Two very pretties men". O altrament dita "Chu beri pritis men". Si Shakespeare levantara la cabesa, cagundeu...

I després de no saber per què el canal del logo verd dona prioritat al pits davant el currículum (o de fet, sí saber-ho però no compartir-ho (qui vulgui pits, té internet)) he marxat a preparar uns exercicis. He demanat ajuda als sabis i he aconseguit acabar a temps per tornar a la tele. Un altre cop LaSexta. Futbol. Matalassers 4, "El Decano" 1. Som-hi recre que ja ho tenim. I va el cabró de l'ex-culé i el fot de falta. La mare que el va parir. Ara passa l'Atleti. Putos pringats. Encara li treuran la pols a la font de Neptuno aquest any. Però no. Jo confio en el Celta. Els de divisions menors es carreguen els madrilenys. Que li preguntin al Madrid.

I després, Buenafuente. Amb Quim Monzó. Verge santa, que n'és de bo! Em posa una mica nerviós el tio cabró amb els tics, però què hi farem. Fins i tot ell se'n fot. I parla de la seva insociabilitat i de l'odi que sent cap a la humanitat i jo sento que l'estimo. De fet, sento que l'estimo perquè sento que és com jo. O jo sóc com ell, que és més vell. M'encanta el què diu de l'amistat. És un contracte? Què és? Perquè puguis dipositar la teva confiança en una persona, ja és el teu amic? I com canvia la relació? T'has de fer un tatuatge rollo "legionario" amb el seu nom dins un cor? Res de tot això. L'amistat és una farsa. Un nom originat per la hipocresia i tret de la religió. Aquest tio és el millor.

I la millor és la Morgade. A part d'un parell de tetes "que quiten l'hip" té un humor fantàstic. I vull acabar amb una frase que ha deixat anar parlant d'un japonés que afirma haver descobert que els homes atractius sóc més intel·ligents: mostra la seva foto (el fill de sea mare és lleig de collons) i diu: "A este lo dejas solo en el bosque y los lobos hacen candela para que no se acerque". Sé que és feina dels guionistes però... ho diu d'una manera! Pel proper japonés lleig que hagi de treure, pot recórrer al "si se mira en un espejo, se mata en defensa propia". Sempre m'ha fet molta gràcia. Com ella.

Ara, a dormir. Que ja és hora, encara que no tingui son. Hauré de comptar ovelles. O col·laboradores de LaSexta, que serà més divertit. Ja sé perquè no miren els currículums. En el fons ho fan per ajudar-me a dormir.

Paraules Remenades

Després de molt de temps torno a obrir un blog. Per primera vegada, ho faig en català.

No se per què, la meva forma d'escriure canvia molt depenent de la llengua en què ho faci. De l'humor mordaç del castellà passo a la retòrica recargolada del català. Intentaré evitar-ho i veure quin camí trien ara les meves paraules en la llengua de Martí i Pol (entre d'altres, òbviament). Sacsejaré una mica el cap i faré ballar les neurones abans de parar-me davant l'ordinador a evadir-me d'aquest món de números en què es veu sumit un estudiant de Matemàtiques i Física.

No sé què faré, de què parlaré (o escriuré) ni com acabarà aquesta meva nova aventura. Espero que tot vagi bé.

Fins la propera, que avui no estic inspirat.