En el temple d'en Joanjo (i del vent, és clar)

Ahir, al claustre de Perlada (per molt que els cartells que ens reben a l'entrada del poble vulguin posar-hi més vocals, aquest poble es diu així) vam poder gaudir d'una nit tocada pel vent i la música. El vent el posava la nostra terra, l'Empordà; la música, uns genis a recer del primer convidat, sota un porxo blanc i amb ganes de gaudir i fer gaudir.

No sabia jo que en Joanjo sortiria acompanyat per en Santi Escura (curiós que me'l vaig creuar fa un parell de dies i no em va comentar que tocava quan sovint m'avisa dels concerts propers), sí per l'Ignasi. L'Ignasi ja el coneixia d'oïda, en Santi només en persona i ha estat un plaer conèxier aquesta seva nova personalitat. Com nova personalitat, la d'en Joanjo en aquesta seva "nova" faceta de cantant solista. Hi poso les cometes perquè, tot i saber que ja porta uns anys dedicant-s'hi, per a mi, en directe, era nova. I és que jo només coneixia en Joanjo de les grenyes a mitja esquena i els Babel entre les mans que cantava no amb les cordes vocals, sino amb tota l'ànima. I és que ara, sense grenyes ni Babels, aquest anti-Samsó de Figueres m'ha demostrat que deixant enrere la melena (i tot el que ella comporta, ja ens entenem) no ha perdut la força ni la capacitat per cantar amb l'esperit. Deu ser que sap que és l'única manera d'arribar a l'esperit dels altres.

I reescoltant Beatus Ille (això dels myspaces és de puta mare) reaplaudeixo la nit d'ahir i dic, als tres mestres que ens van obsequiar amb una nit al (i pel) temple del vent, i en especial al que va arrencar d'un avi que tenia al darrere un "quina veu que té aquest noi; l'ha feta molt maca la d'en Serrat, eh" que molts ànims i força, que sé que probablement ara no calguin, però que se'ls guardin per si algun dia n'han de fer servir.

Aplaudim, reverenciem i fins la propera, mestres.

No barregem conceptes, si us plau

Nit gran pel futbol. Avui es juga la final d'un Mundial. El torneig més important per l'esport més mediàtic d'aquestes terres tindrà avui un nou guanyador (nou en dos aspectes: pel fet de ser d'aquest torneig i perquè cap dels dos ha aixecat el títol abans) i, pel bé del futbol, serà Espanya o Holanda.

La Justícia fubolística sembla que segueix per aquí després d'haver marxat durant l'Eurocopa de Portugal (que va guanyar Grècia amb una oda a l'antifutbol i ajudant-se d'Hades i Ares enlloc d'Afrodita) i el Mundial d'Alemanya, que va guanyar Itàlia com només ells saben guanyar: sense jugar. Perquè cal recordar que, en el fons, és un joc, un divertiment i, en això, divertir, Holanda i Espanya (aquests darrers potser només a estones i en el darrer partit) han estat els millors.

Ara només toca demanar que guanyi el millor i, com el millor per la meva cartera és que guanyi Espanya, que guanyin i em donin les peles que hi tinc jugades. I no em preneu per neofatxa, que les coses sembla que són així i no es paren de barrejar conceptes. El fet de que jo hagi dit que guanyaria el Mundial la selecció espanyola o, fins i tot, que m'agradaria que fos així, no em converteix, per res, en persona afí al Règim franquista.

I és que, darrerament, ser del Madrid, defensar la selecció espanyola o, fins i tot, parlar a casa el castellà són coses que et converteixen en un clar candidat a portar el "yugo y las flechas" tatuats al pit i cantar un Cara al Sol cada matí en haver-se rentat la cara. I és que, potser, haver-se sentit de petit sorprès per la història d'un club de futbol, preferir que guanyi la selecció que fa el futbol més vistós o voler facilitar la comunicació a l'àmbit familiar són coses que impedeixen sentir-se identificat amb una nació com Catalunya? O, paral·lelament, haver nascut fora d'aquest país pot impedir ser aficionat del Futbol Club Barcelona? Perquè sembla que s'estigui lluitant per defensar totes dues coses i, que quedi clar, així, només s'aconseguirà una cosa: enemistats.