En el temple d'en Joanjo (i del vent, és clar)

Ahir, al claustre de Perlada (per molt que els cartells que ens reben a l'entrada del poble vulguin posar-hi més vocals, aquest poble es diu així) vam poder gaudir d'una nit tocada pel vent i la música. El vent el posava la nostra terra, l'Empordà; la música, uns genis a recer del primer convidat, sota un porxo blanc i amb ganes de gaudir i fer gaudir.

No sabia jo que en Joanjo sortiria acompanyat per en Santi Escura (curiós que me'l vaig creuar fa un parell de dies i no em va comentar que tocava quan sovint m'avisa dels concerts propers), sí per l'Ignasi. L'Ignasi ja el coneixia d'oïda, en Santi només en persona i ha estat un plaer conèxier aquesta seva nova personalitat. Com nova personalitat, la d'en Joanjo en aquesta seva "nova" faceta de cantant solista. Hi poso les cometes perquè, tot i saber que ja porta uns anys dedicant-s'hi, per a mi, en directe, era nova. I és que jo només coneixia en Joanjo de les grenyes a mitja esquena i els Babel entre les mans que cantava no amb les cordes vocals, sino amb tota l'ànima. I és que ara, sense grenyes ni Babels, aquest anti-Samsó de Figueres m'ha demostrat que deixant enrere la melena (i tot el que ella comporta, ja ens entenem) no ha perdut la força ni la capacitat per cantar amb l'esperit. Deu ser que sap que és l'única manera d'arribar a l'esperit dels altres.

I reescoltant Beatus Ille (això dels myspaces és de puta mare) reaplaudeixo la nit d'ahir i dic, als tres mestres que ens van obsequiar amb una nit al (i pel) temple del vent, i en especial al que va arrencar d'un avi que tenia al darrere un "quina veu que té aquest noi; l'ha feta molt maca la d'en Serrat, eh" que molts ànims i força, que sé que probablement ara no calguin, però que se'ls guardin per si algun dia n'han de fer servir.

Aplaudim, reverenciem i fins la propera, mestres.

No barregem conceptes, si us plau

Nit gran pel futbol. Avui es juga la final d'un Mundial. El torneig més important per l'esport més mediàtic d'aquestes terres tindrà avui un nou guanyador (nou en dos aspectes: pel fet de ser d'aquest torneig i perquè cap dels dos ha aixecat el títol abans) i, pel bé del futbol, serà Espanya o Holanda.

La Justícia fubolística sembla que segueix per aquí després d'haver marxat durant l'Eurocopa de Portugal (que va guanyar Grècia amb una oda a l'antifutbol i ajudant-se d'Hades i Ares enlloc d'Afrodita) i el Mundial d'Alemanya, que va guanyar Itàlia com només ells saben guanyar: sense jugar. Perquè cal recordar que, en el fons, és un joc, un divertiment i, en això, divertir, Holanda i Espanya (aquests darrers potser només a estones i en el darrer partit) han estat els millors.

Ara només toca demanar que guanyi el millor i, com el millor per la meva cartera és que guanyi Espanya, que guanyin i em donin les peles que hi tinc jugades. I no em preneu per neofatxa, que les coses sembla que són així i no es paren de barrejar conceptes. El fet de que jo hagi dit que guanyaria el Mundial la selecció espanyola o, fins i tot, que m'agradaria que fos així, no em converteix, per res, en persona afí al Règim franquista.

I és que, darrerament, ser del Madrid, defensar la selecció espanyola o, fins i tot, parlar a casa el castellà són coses que et converteixen en un clar candidat a portar el "yugo y las flechas" tatuats al pit i cantar un Cara al Sol cada matí en haver-se rentat la cara. I és que, potser, haver-se sentit de petit sorprès per la història d'un club de futbol, preferir que guanyi la selecció que fa el futbol més vistós o voler facilitar la comunicació a l'àmbit familiar són coses que impedeixen sentir-se identificat amb una nació com Catalunya? O, paral·lelament, haver nascut fora d'aquest país pot impedir ser aficionat del Futbol Club Barcelona? Perquè sembla que s'estigui lluitant per defensar totes dues coses i, que quedi clar, així, només s'aconseguirà una cosa: enemistats.

Una nit a can Lapuerta...

Tothom que em conegui mínimament sap de la gran admiració que profuso envers el president del primer equip de Barcelona (per molt que em dolgui, això és el què des les institucions i mitjans de comunicació catalans se'ns inculca) i, potser per això, tenia gran interès en visitar l'indret on aquest admirable senyor va donar "rienda suelta" al seus instints animals, sexuals i francesos ruixant-se amb escumós de la Xampanya mentre li feia la dansa de l'aparellament del pitroig mediterrani a una morena d'atributs destacables.

Així doncs, mitja horeta abans ens presentàvem a les portes de Luz de Gas per retirar les nostres entrades i, casualment, saludar el senyor Mullor, cantant dels que posteriorment tancarien la nit musical, i, corrent, a buscar el sopar. El més proper a la sala, el, si no mal recordo, café Berlín, fent cantonada entre Muntaner i Diagonal, ens feia prou bona pinta com per fer un àpat frugal abans d'endinsar-nos a gaudir de l'espectacle.

25 minuts, dues minihamburgueses i 20 dolorosos euros més tard (el temps es pot mesurar com cadascú consideri més apropiat, no fotem) ens dirigim a l'accés principal amb les nostres preciades entrades que ens obririen les portes cap als Nens Eutròfics. No els coneixia, ho he de dir. Havia sentit mitja cançó al seu myspace (http://www.myspace.com/elsnenseutrofics) i m'havien semblat excessivament rarillus. Ara calia veure si amb el seu directe donaven la raó a les meves primeres impressions.

Comencen presentant-se a sobre l'escenari amb una estètica, com a mínim, sorprenent: el bateria amb un barret d'orelles de conill, el baixista rollo mod, el guitarrista amb una eina de sis cordes multicolor a l'estil John Petrucci, el teclista amagat rere els seus aparatus i el cantant amb uns balls la mar de guays i una americana ben xula. Arrenquen a tocar oferint un espectacle d'oda a la vida, el sexe i, sobretot, el friquisme. No puc descriure amb paraules el què van fer i, modèstia a part, no crec que sigui per la meva falta de domini jugant amb les paraules sino, simplement, perquè volen (i aconsegueixen) que l'única cosa que puguis dir dels seus directes sigui: ves a veure'ls que són de puta mare.



Després de 15 minuts asseguts esperant el canvi d'amplis, bateria i músics (i descansant les potes, vale) comencen Ix!. Presentaven el seu nou disc, "L'ingenu és lliure", a Barcelona i van aconseguir convèncer a més d'un (jo el primer) de que la seva nova proposta, tot i ser diferent, no és, per res, inferior a la primera. Alternant temes del nou compacte amb els superhits de "Autòmat Infinit" van fer que l'hora de concert es fes excessivament curta i, tot i que al principi el respectable pugui denotar ostensibles senyals de queixa, val a dir que és, per ells, una bona notícia que farà, com a mínim en el meu cas, que ens apropem a alguna de les següents cites. Amb un concert fent honor al motiu del festival en què la nit estava enmarcada, és a dir, especialment guitarrero, ens van fer gaudir de la seva excel·lent posada en escena i sortir de la sala aplaudint, santificant i, sobretot, desitjant. Desitjant que surtin a la venda les entrades per la Mirona i que, com a mínim, tant ells com Mine, ens ofereixin una vetllada tan magnífica com la d'ahir vespre.



P.D.: Per no fer distincions, farem publi també del myspace d'Ix!: http://www.myspace.com/ixcadaques

Fear and Loathing in... The Island?

Dies sense blog, però amb moments, igualment, d'evasió. Això s'està convertint en un blog de confessions d'anti-estudi, així que, "prosigamos":

Dies de marató de Lost. Diuen que (si no la millor) és una de les millors sèries de la història. No ho rebatré, de moment, que jo no sóc massa de sèries, però he de dir que em vaig xupar (engolir com un ànec, sense mastegar, en deu dies) les dues primeres temporades farà cosa de tres anys i vaig abandonar. Diem que no em va que un grupet de guionistes yanquis em vacil·lin constantment obrint enigmes que no resolen en dues tirades de vint-i-escatx capítols de quaranta-i-escatx minuts cadascun. Però ara li donaré una segona oportunitat. Com a mínim, miraré el primer capítol de la tercera, no?

I dies de peli de llibre (o llibre de pel·lícula) amb "Miedo y Asco en Las Vegas". Amb 130 pàgines de llibre llegides, em llenço a mirar la paranoia que Terry Gilliam va crear amb una càmara després de llegir el què jo estic llegint. I de ben segur, igual que Thompson va crear aquesta novel·la fruit de la seva experiència amb la mescalina, LSD, marihuana, rom i cocaïna, Gilliam (actor i director en tot el què ha fet Monty Python) segur que va decidir viure en la seva pell l'experiència d'aquest periodista que marxa a Las Vegas a cobrir una multitudiària cursa al desert amb un descapotable vermell amb el porta-equipatges ple de drogues dures. Drogues que van crear una obra mestra digna d'admirar i que causa "colocón" tot i veure-la amb un plat d'arròs bullit caldós amb pastanaga i l'Aquarius de litre i mig al costat com bon malaltó de la panxa que sóc. Vaic al vabu. Fins després.

Lletres pel de "numbrus"

S'han acabat els exàmens! I, amb ells, l'estrés, les nits davant el llum de sobretaula amb l'única companyia d'uns tristos apunts o un llibre de Càlcul Infinitesimal i el plaer inigualable de canviar els pis (3,14159265358979324...), èpsilons (sempre amb èpsilon més gran que zero però molt menor que u) i es d'Euler (2,7182818284590452354...) per novel·les magnífiques d'autors arxipremiats o obres mestres de fantàstics escriptors infravalorats.

Pel primer, em referixo a Saramago i el seu "Ensayo sobre la ceguera". Tot i dir-se "Assaig" vé descrit com a novel·la de ficció. Tot i venir descrita com a novel·la de ficció, té molt més d'assaig que de novel·la. I és que l'avi "portuguesh" té un talent sobrenatural per fer pensar. Pensar, repensar i tornar-hi a donar volta. I és per això que m'ha vingut bé per avadir-me dels números. Perquè llegir, amb ell, suposa viure. Viure la tensió, sentir les llàgrimes fins a quasi compartir-les i, sobretot, sentir-se viu. Porta a la reflexió com una punxada porta al dolor. És inevitable. I per això és lloable. Perquè aconseguir transmetre amb la paraula la por, la ràbia, la tristesa i sobretot, la necessitat de meditació mereix que, com a mínim, el llegim. Llegim-lo i celebrem que veiem. Us adonareu que, el veure, és cosa digna de celebrar.

I, després del llibre profund, vaig decidir endinsar-me en la profunditat de la imaginació d'una persona que no pot ser definida d'altra manera que com a geni. Philip José Farmer, persona desconeguda per a gran majoria de la població mundial, va crear, fa ja cosa de quasi quaranta anys, una de les millors sagues de ciència ficció hagudes i per haver. "El mundo del Río", en la seva primera entrega "A vuestros cuerpos dispersos" et fa viatjar a un món només concebible per una persona de la capacitat creativa de Farmer. Un món posterior a la mort, on els difunts tornen a viure, en principi, sense deures ni preocupacions. Dic en principi perquè, en aquest món, les necessitats bàsiques (entenguem per bàsiques les naturals-animals: aliment, aigua i sexe) estan cobertes gràcies a un dispositiu que les facilita diversos cops al dia però, gràcies a (o per culpa de) la nostra concició humana, en tenim d'altres. El desig de propietat, coneixement o imposició de la subordinació són, aquí, els desencadenants d'històries protagonitzades per personatges que, tant en la realitat literària com en la nostra, han tingut existència en el què anomenem el nostre món. Richard Francis Burton (explorador anglés i lingüista traductor de (entre d'altres) "Les mil i una nits") o Hermann Goering (la mà dreta de Hitler) formen part de l'inmens elenc de personatges d'aquesta magnífica obra. I és que, la magnificència d'aquest conjunt de paraules, vé no sols donada per la increïble imaginació de l'autor, sinó, també, pel magnetisme del món creat en aquestes pàgines i la capacitat del Riu que l'atravessa per fer viatjar el lector a través dels seus, si no mal recordo, 36 mil milions de quilòmetres d'aventures, passions, temors, desitjos i enyorances. Com intentaré jo ara fer viatjar, de nou, les paraules de Farmer a través de la meva ment i, alhora, viatjar jo a través d'elles gràcies a la segona part. Diuen que "segundas partes no fueron pas mai buenes". Jo de moment porto llegides 138 pàgines en 24 hores o sigui que tan dolent no serà... o serà que quan un es queda sense exàmens té, fins i tot, massa temps lliure?

V, NiNi, Hynkel i els exàmens

Venen els exàmens i un s'ha d'esbargir de tant en tant. En aquests casos, la caixa tonta pot ser una gran aliada.

Dimarts, sessió de bon cine. V de Vendetta. Ja l'havia vist abans: peli sobre un còmic que parla d'un tio que llença ganivets contra la gent dolenta. Però a la segona, és diferent: els ideals poden sobrepassar les persones. Com pot canviar una pel·lícula depenent dels ulls amb què la miris... i aquesta n'és un exemple. D'esperar, el primer cop, acció a mans d'un paio emmascarat a, aquesta vegada, voler estar atent a un dels millors guions del cinema contemporani. La ment és sorprenent: acabes veient el què vols veure. Feu la prova amb aquesta pel·lícula o, si no teniu temps, amb aquest video:



Però a la tele fan moltes coses. Gràcies a Déu, la televisió espanyola està considerada una de les millors del món gràcies a la seva varietat de continguts: tertúlies amb personatges de la premsa rosa, concursos de dubtosa exigència intel·lectual, reality shows amb espècimens subhumans... de tot! I en aquest darrer grup acaba d'entrar un nou programa: Generación NiNi. Si amb Gran Hermano (on idiotes (que no són més que això, idiotes) tenen problemes per viure i conviure) no en fèiem prou, agafem ara gent que no només són idiotes sino que, a sobre, són adolescents i problemàtics. Diuen que intentaran reconduir-los. Crec que només aconseguiran fer-los descarrilar.

Per sort, l'Hemeroteca de la UAB dóna per molt i vàrem fer-nos amb una perla del cinema clàssic: "El Gran Dictador" de Charles Chaplin. Jo només havia vist "Tiempos Modernos" i "Carnaval", ambdues mudes. Amb la paraula, Chaplin perd. Perd molt. El nombre de riallades sortint de la boca dels espectadors és inversament proporcional a l'extensió del guió. Aquí, per sort, encara conserva fragments mítics de pallassades inigualables (Sabíeu que Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d'imitadors de Charles Chaplin?). Tot i això, la pel·lícula val molt la pena. Pel què i pel quan, més que pel com. Si bé ja he dit que en humor està força per sota de les seves predecessores, en crítica les supera. I molt. Tenir els collons de fer una pel·lícula sobre un dictador que es diu Hynkel, és molt amanerat (fa pinta de marica, vaja, deixem-nos d'eufemismes) i té extremadament sotmesos els jueus quan la Segona Guerra Mundial s'està decantant de manera clara cap al bàndol nazi, és d'admirar. Encara més, quan el teu país està a punt de fotre-hi cullerada al conflicte. I és per això que és quasi imprescindible degustar aquesta obra mestra de la filmografia del segon quart de segle XX. Degustar-la, està clar, posant-se en situació. Veient com un senyor, pallasso de professió encara que exerceixi davant i darrere les càmares, riu a la cara de qui preten ser el líder del món. Perquè donar aquesta puntada de peu al cul de l'autoritat imposada és de reverenciar. Així doncs, aixquem-nos i aplaudim. I, aprofitant que estem dempeus, recordem perquè estem aquí, que això era només un descans i cap a l'habitació a estudiar, que ja toca, no?

De Déus i blogs (i blogs de Déus i Déus de blogs)

Com estic enfadat amb la deessa justiciera del futbol avui no parlaré de la tele (sí, per a qui viu a 300 quilòmetres d'un camp de futbol de primera divisió, futbol i televisió són la mateixa cosa).

Avui parlaré del Déu repartidor del talent (sóc politeista i he fundat la meva pròpia religió. Aquest Déu era vermell, estúpid i duia una gorra ridícula. Va servir d'inspiració als fundadors de Telepizza). Amb mi no sabia què fer. Suposo que va intentar utilitzar-me com a conillet d'indies i em va fer ser un tastaolletes (com diria en Joanqui (http://jcquintans.blogstpot.com , el millor tastaolletes del món): poc de tot i molt de res). Intento escriure, composar, remenar la guitarra i, fins i tot, de tant en tant, demostrar igualtats matemàtiques o teoremes físics. I no acabo de fer res del tot bé.

En canvi, hi ha qui va rebre un bon regal. Una bona dosi de talent individualitzat. La meva cosina n'és un exemple. Suposo que Calders, Català, Llull, Pompeu i companyia la veieren i decidiren que seria la nova escollida. Escollida per fer ballar les paraules al compàs de la música en català. En català, les paraules i la música, quedi clar. Fent-les gaudir d'estar en la seva ment i les seves mans. Paraules que es senten especials de estar amb ella. Paraules especials, també escollides, per sortir de la seva boca o els seus dits. Felices d'estar juntes, unes amb altres, agafades de la mà, en l'ordre precís, idoni. I de tant en tant, de ben segur, fins i tot, faran l'amor. No ho puc dubtar. L'èxtasi del moment, ho comportarà. La perfecció de la sentència, la cadència, el vers i el sentiment les induiran a barrejar-se, besar-se, i estimar-se. Com ella les estima. I elles l'estimaran. L'estimaran, a més, per no ser efímeres. Restar en la memòria d'altres. Altres que les llegiran. I pensaran, com jo, (i com ella, encara que sovint no ho vulgui admetre) que la orgia de paraules era inevitable. I que el plaer sublim de degustar-les es insuperable. I també l'estimaran. I estimaran el seu talent. I estimaran el Déu inspirador de l'uniforme de Telepizza que jo he creat. I la tornaran a llegir. I la tornaran a estimar. I, tots plegats, entrarem en un bucle infinit del qual n'és impossible escapar. I desitjarem que les conexions a internet s'espatllin per un temps. O potser no. Perquè, al cap i a la fi, què té de dolent, el plaer? El plaer de llegir. Llegir els Versos des de la trinxera.

*Amb el teu permís: http://versosdesdelatrinxera.blogspot.com