Dies sense blog, però amb moments, igualment, d'evasió. Això s'està convertint en un blog de confessions d'anti-estudi, així que, "prosigamos":
Dies de marató de Lost. Diuen que (si no la millor) és una de les millors sèries de la història. No ho rebatré, de moment, que jo no sóc massa de sèries, però he de dir que em vaig xupar (engolir com un ànec, sense mastegar, en deu dies) les dues primeres temporades farà cosa de tres anys i vaig abandonar. Diem que no em va que un grupet de guionistes yanquis em vacil·lin constantment obrint enigmes que no resolen en dues tirades de vint-i-escatx capítols de quaranta-i-escatx minuts cadascun. Però ara li donaré una segona oportunitat. Com a mínim, miraré el primer capítol de la tercera, no?
I dies de peli de llibre (o llibre de pel·lícula) amb "Miedo y Asco en Las Vegas". Amb 130 pàgines de llibre llegides, em llenço a mirar la paranoia que Terry Gilliam va crear amb una càmara després de llegir el què jo estic llegint. I de ben segur, igual que Thompson va crear aquesta novel·la fruit de la seva experiència amb la mescalina, LSD, marihuana, rom i cocaïna, Gilliam (actor i director en tot el què ha fet Monty Python) segur que va decidir viure en la seva pell l'experiència d'aquest periodista que marxa a Las Vegas a cobrir una multitudiària cursa al desert amb un descapotable vermell amb el porta-equipatges ple de drogues dures. Drogues que van crear una obra mestra digna d'admirar i que causa "colocón" tot i veure-la amb un plat d'arròs bullit caldós amb pastanaga i l'Aquarius de litre i mig al costat com bon malaltó de la panxa que sóc. Vaic al vabu. Fins després.
No hay comentarios:
Publicar un comentario