No barregem conceptes, si us plau

Nit gran pel futbol. Avui es juga la final d'un Mundial. El torneig més important per l'esport més mediàtic d'aquestes terres tindrà avui un nou guanyador (nou en dos aspectes: pel fet de ser d'aquest torneig i perquè cap dels dos ha aixecat el títol abans) i, pel bé del futbol, serà Espanya o Holanda.

La Justícia fubolística sembla que segueix per aquí després d'haver marxat durant l'Eurocopa de Portugal (que va guanyar Grècia amb una oda a l'antifutbol i ajudant-se d'Hades i Ares enlloc d'Afrodita) i el Mundial d'Alemanya, que va guanyar Itàlia com només ells saben guanyar: sense jugar. Perquè cal recordar que, en el fons, és un joc, un divertiment i, en això, divertir, Holanda i Espanya (aquests darrers potser només a estones i en el darrer partit) han estat els millors.

Ara només toca demanar que guanyi el millor i, com el millor per la meva cartera és que guanyi Espanya, que guanyin i em donin les peles que hi tinc jugades. I no em preneu per neofatxa, que les coses sembla que són així i no es paren de barrejar conceptes. El fet de que jo hagi dit que guanyaria el Mundial la selecció espanyola o, fins i tot, que m'agradaria que fos així, no em converteix, per res, en persona afí al Règim franquista.

I és que, darrerament, ser del Madrid, defensar la selecció espanyola o, fins i tot, parlar a casa el castellà són coses que et converteixen en un clar candidat a portar el "yugo y las flechas" tatuats al pit i cantar un Cara al Sol cada matí en haver-se rentat la cara. I és que, potser, haver-se sentit de petit sorprès per la història d'un club de futbol, preferir que guanyi la selecció que fa el futbol més vistós o voler facilitar la comunicació a l'àmbit familiar són coses que impedeixen sentir-se identificat amb una nació com Catalunya? O, paral·lelament, haver nascut fora d'aquest país pot impedir ser aficionat del Futbol Club Barcelona? Perquè sembla que s'estigui lluitant per defensar totes dues coses i, que quedi clar, així, només s'aconseguirà una cosa: enemistats.