Com estic enfadat amb la deessa justiciera del futbol avui no parlaré de la tele (sí, per a qui viu a 300 quilòmetres d'un camp de futbol de primera divisió, futbol i televisió són la mateixa cosa).
Avui parlaré del Déu repartidor del talent (sóc politeista i he fundat la meva pròpia religió. Aquest Déu era vermell, estúpid i duia una gorra ridícula. Va servir d'inspiració als fundadors de Telepizza). Amb mi no sabia què fer. Suposo que va intentar utilitzar-me com a conillet d'indies i em va fer ser un tastaolletes (com diria en Joanqui (http://jcquintans.blogstpot.com , el millor tastaolletes del món): poc de tot i molt de res). Intento escriure, composar, remenar la guitarra i, fins i tot, de tant en tant, demostrar igualtats matemàtiques o teoremes físics. I no acabo de fer res del tot bé.
En canvi, hi ha qui va rebre un bon regal. Una bona dosi de talent individualitzat. La meva cosina n'és un exemple. Suposo que Calders, Català, Llull, Pompeu i companyia la veieren i decidiren que seria la nova escollida. Escollida per fer ballar les paraules al compàs de la música en català. En català, les paraules i la música, quedi clar. Fent-les gaudir d'estar en la seva ment i les seves mans. Paraules que es senten especials de estar amb ella. Paraules especials, també escollides, per sortir de la seva boca o els seus dits. Felices d'estar juntes, unes amb altres, agafades de la mà, en l'ordre precís, idoni. I de tant en tant, de ben segur, fins i tot, faran l'amor. No ho puc dubtar. L'èxtasi del moment, ho comportarà. La perfecció de la sentència, la cadència, el vers i el sentiment les induiran a barrejar-se, besar-se, i estimar-se. Com ella les estima. I elles l'estimaran. L'estimaran, a més, per no ser efímeres. Restar en la memòria d'altres. Altres que les llegiran. I pensaran, com jo, (i com ella, encara que sovint no ho vulgui admetre) que la orgia de paraules era inevitable. I que el plaer sublim de degustar-les es insuperable. I també l'estimaran. I estimaran el seu talent. I estimaran el Déu inspirador de l'uniforme de Telepizza que jo he creat. I la tornaran a llegir. I la tornaran a estimar. I, tots plegats, entrarem en un bucle infinit del qual n'és impossible escapar. I desitjarem que les conexions a internet s'espatllin per un temps. O potser no. Perquè, al cap i a la fi, què té de dolent, el plaer? El plaer de llegir. Llegir els Versos des de la trinxera.
*Amb el teu permís: http://versosdesdelatrinxera.blogspot.com
para cosinet! que m'emociono!!
ResponderEliminarel veritable plaer és saber que hi ha gent que és capaç de fer-se seves les paraules que s'escriuen des de la trinxera. Perquè tots tenim una trinxera particular, metafòricament parlant; ja m'entens. I ara descobreixo la teva i això sí que és un plaer de diumenge!
Estimem escriure perquè tenim la necessitat d'explicar alguna cosa, de compartir, d'alliberar-nos amb històries escrites en tercera persona. I també, tenim la necessitat de que allò que expliquem sigui estimat, compartit, criticat...
avui, només et puc dir que gràcies per la referència. Un plaer tenir-te per aquest món dels blogs :)