V, NiNi, Hynkel i els exàmens

Venen els exàmens i un s'ha d'esbargir de tant en tant. En aquests casos, la caixa tonta pot ser una gran aliada.

Dimarts, sessió de bon cine. V de Vendetta. Ja l'havia vist abans: peli sobre un còmic que parla d'un tio que llença ganivets contra la gent dolenta. Però a la segona, és diferent: els ideals poden sobrepassar les persones. Com pot canviar una pel·lícula depenent dels ulls amb què la miris... i aquesta n'és un exemple. D'esperar, el primer cop, acció a mans d'un paio emmascarat a, aquesta vegada, voler estar atent a un dels millors guions del cinema contemporani. La ment és sorprenent: acabes veient el què vols veure. Feu la prova amb aquesta pel·lícula o, si no teniu temps, amb aquest video:



Però a la tele fan moltes coses. Gràcies a Déu, la televisió espanyola està considerada una de les millors del món gràcies a la seva varietat de continguts: tertúlies amb personatges de la premsa rosa, concursos de dubtosa exigència intel·lectual, reality shows amb espècimens subhumans... de tot! I en aquest darrer grup acaba d'entrar un nou programa: Generación NiNi. Si amb Gran Hermano (on idiotes (que no són més que això, idiotes) tenen problemes per viure i conviure) no en fèiem prou, agafem ara gent que no només són idiotes sino que, a sobre, són adolescents i problemàtics. Diuen que intentaran reconduir-los. Crec que només aconseguiran fer-los descarrilar.

Per sort, l'Hemeroteca de la UAB dóna per molt i vàrem fer-nos amb una perla del cinema clàssic: "El Gran Dictador" de Charles Chaplin. Jo només havia vist "Tiempos Modernos" i "Carnaval", ambdues mudes. Amb la paraula, Chaplin perd. Perd molt. El nombre de riallades sortint de la boca dels espectadors és inversament proporcional a l'extensió del guió. Aquí, per sort, encara conserva fragments mítics de pallassades inigualables (Sabíeu que Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d'imitadors de Charles Chaplin?). Tot i això, la pel·lícula val molt la pena. Pel què i pel quan, més que pel com. Si bé ja he dit que en humor està força per sota de les seves predecessores, en crítica les supera. I molt. Tenir els collons de fer una pel·lícula sobre un dictador que es diu Hynkel, és molt amanerat (fa pinta de marica, vaja, deixem-nos d'eufemismes) i té extremadament sotmesos els jueus quan la Segona Guerra Mundial s'està decantant de manera clara cap al bàndol nazi, és d'admirar. Encara més, quan el teu país està a punt de fotre-hi cullerada al conflicte. I és per això que és quasi imprescindible degustar aquesta obra mestra de la filmografia del segon quart de segle XX. Degustar-la, està clar, posant-se en situació. Veient com un senyor, pallasso de professió encara que exerceixi davant i darrere les càmares, riu a la cara de qui preten ser el líder del món. Perquè donar aquesta puntada de peu al cul de l'autoritat imposada és de reverenciar. Així doncs, aixquem-nos i aplaudim. I, aprofitant que estem dempeus, recordem perquè estem aquí, que això era només un descans i cap a l'habitació a estudiar, que ja toca, no?